Avui ja heu començat de debò. Abans del que era habitual i d’una forma segurament atropellada, però, com sempre el nou curs comença realment quan rebem els nostres alumnes a l’escola.
Alguns d’aquests infants, adolescent i joves que quedaran sota la nostra responsabilitat tenien moltes ganes de venir i fer allò que els hi proposem, altres tenien ganes de venir, tot i que principalment per trobar-se amb els seus i també una part important no tenien en absolut cap ganes de venir. Tots ells són per nosaltres. Tots haurien d’aprendre i la nostra principal missió és generar les condicions perquè això pugui passar.
Jo crec que no és un mal exercici recordant-se a un mateix que treballem a l’educació obligatòria, que els alumnes no venen perquè sigui la seva vocació, els interessi o ho hagin decidit, venen obligats. Si partim d’aquí, assumim que una de les nostres tasques és fer que s’hi vulguin quedar, que estiguin bé i que tinguin ganes d’aprendre, de gaudir fent-ho. És important no considerar-ho una condició prèvia que porten de casa. Està en joc cada dia.
Un cop ens tornem a conscienciar que els alumnes són aquí amb nosaltres obligats i que nosaltres hem de de generar les condicions perquè vulguin ser-hi i aprendre és quan podem pensar com ho fem. Si comencem directament amb el com, deixarem de banda l’alumne i posarem al centre els aprenentatges que volem que s’hi produeixin o les metodologies. Però si tenim clar “el què” ja podem abordar “el com”.
En aquest sentit he trobat una frase que crec que ho resumeix molt bé. “És tasca dels equips educatius reflexionar sobre l’acció educativa, el sentit de les seves actuacions, la coherència dels diferents escenaris d’aprenentatge que ofereixen als infants i l’adequació de les metodologies i estratègies emprades, i sobre l’organització i la cura dels espais i els materials”.
És una frase continguda al decret de nou currículum d’Educació Infantil (sí, ja sé que és un esborrany i que, amb els nens ja a l’escola, encara no han tingut la decència d’aprovar-lo, però ho passaré per alt com l’avançament de l’inici de classes perquè sinó ja no puc parlar de res més). És una frase doncs, de caràcter normatiu, que ens obliga, que ens diu allò que hem de fer. No és una opinió, ni meva ni de cap gurú educatiu als que tant s’ha criticat últimament (majoritàriament amb raó és clar).
Que a cada escola i a cada institut l’equip docent ha de prendre decisions no és propaganda, és el que cal fer, és necessari i imprescindible si volem tenir alguna incidència en el procés d’aprenentatge de tots els nostres alumnes, a banda d’aconseguir que aprenguin a aixecar-se al matí i anar, sí o sí, a un lloc on els hi diran què fer, com fer-ho i fins a quina hora. Cal reflexionar i decidir si volem generar més aprenentatges a banda de contribuir a fer bons proletaris complidors.
Però com ho fem? Hem de decidir col·lectivament sobre escenaris, metodologies, organització, materials i sobre la coherència entre tots ells. Resulta que en els últims anys a l’ICE de la UAB, la meva feina s’ha anat dirigint cap a aquesta qüestió, això sí, des d’una vessant eminentment pràctica, a peu d’escola. Són desenes les escoles i instituts que he pogut veure des de dins embrancats en aquests processos. Des d’aquest punt de vista crec que hauríem d’evitar dos supòsits.
El primer és abraçar qualsevol metodologia, organització o proposta que ens vengui el primer indocumentat que pica a la porta de l’escola. Per molt embolcallada que la proposta vingui de modernitat, estima pels infants, vivencialitat, màrqueting o fum de qualsevol mena. Si no hem reflexionat, si no hem detectat necessitats, si no sabem què volem fer, aquestes noves idees no estaran al servei de l’escola, l’escola estarà al seu servei. Davant de la mínima sospita que això ens està passant hem de seure i parlar-ne.
El segon (sovint amb l’excusa de protegir-se del primer) és aferrar-se acríticament a metodologies, organitzacions o propostes d’aprenentatge que fa anys que s’han demostrat inoperants o fins i tot contraproduents. “Jo vaig aprendre així i no m’ha anat tan malament”.
Llavors, si us proposo que no us quedeu immòbils al de sempre, però que “ojo-cuidao” amb el que abraceu, com ho fem? Com podem saber quines metodologies impulsar a la nostra escola, quins escenaris plantegem o com ho organitzem tot plegat? Si no ens volem quedar immòbils com sabem que no impulsem un canvi que no és tal canvi en el fons, o que és un canvi a pitjor o que no ens convé a la nostra escola o que…
La meva opinió és que principalment es tracta d’actuar sense saltar-se la primera part d’aquella paràgraf del currículum que he reproduït abans: “reflexionar sobre l’acció educativa”. Hem d’intentar no començar la casa per la teulada. Primer hem de pensar sobre el que fem, els problemes que hi veiem i el que volem aconseguir, establim quin és propòsit que tenim en plantejar-nos un canvi.
Un cop tenim clar què volem aconseguir i passem a analitzar una nova proposta, com li fem la prova del cotó? Al llarg del curs intentaré parlar específicament de diferents aspectes al respecte d’això: fugir per igual d’un model d’aprenentatge caduc i fracassat i del fum mistergüandefuleducatiu, però ja us avanço algunes preguntes que poden formar part de la reflexió col·lectiva quan estem pensant en incorporar una innovació i ja tenim clar el propòsit que perseguim.
- Hi ha algun estudi rigorós que validi la seva utilitat?
- Té en compte la idea d’infància? (tot el que ja sabem com a mestres dels infants i adolescents a cada edat)
- Persegueix incorporar algun principi de la naturalesa de l’aprenentatge? (que no teníem present)
- Conté elements que intenten avançar en l’equitat?
- Pensa en algun element nou de la funció educativa de l’escola actual? (les funcions de veritat, les normatives)
- Podem evidenciar que persegueix que tots els alumnes aprenguin més i millor?? (tornem a la primera pregunta)
Com us deia, al llarg del curs intentaré explicar una mica més cadascuna d’aquestes preguntes, a més de compartir recursos, idees, opinions i respondre a les vostres inquietuds, però no volia començar el curs sense aprofitar per fer bandera de la capacitat i necessitat dels equips de mestres de prendre decisions sobre allò que proposem de fer als nostres alumnes i com ho fem.
A banda d’això desitjar-vos el millor dels cursos possibles, un curs on ens deixin treballar amb una mica de tranquil·litat, un curs amb molts aprenentatges i molts bons moments. Potser les dues últimes coses són sinònimes tractant-se de l’escola, però aquest és segur tema per a un altre post…
Pensar l'aula que pensa 