Optimista, optimista de la vida no ho he estat gaire mai. Només prou optimista com per ficar-me fins al coll en projectes amb l’objectiu de canviar el món… Mmmm, quina contradicció! Com se’n diu d’una persona en termes generals pessimista, però que confia en l’èxit de projectes un cop s’hi involucra per complexes que siguin? Pessimistaquesestáquitando? Optimistaperònomassa? Optimistaleatori? Pessimistafluctuant? Torracollons?
Bé, en realitat no té cap importància quina etiqueta decidiu posar-me perquè jo no soc el tema. El tema és una idea que em ronda pel cap fa anys i que és de les pessimistes. És una idea elaborada en base a la meva experiència laboral personal, la coneixença de moltes mestres i molts mestres, els assessoraments a centres i les tutories de pràctiques a la facultat d’educació. Un percentatge molt important dels mestres d’aquest país comença la professió actuant com bonament pot i sense tenir presents la majoria de principis sobre l’aprenentatge més consensuats per la recerca. Una part d’aquests mestres aconsegueix amb molts anys de feina anar incorporant alguns d’aquests principis, com si els hagués de descobrir de bell nou i quan ho fa mitjanament bé li toca jubilar-se. Em direu que això passa amb totes les professions, que cal un temps per agafar-li el “tranquillo”, que una cosa són els estudis i l’altra fer-ho, que és un problema de joventut front experiència… Sí, sí, tot això és cert, però la meva impressió és que, en el cas dels mestres, comencem des de molt a baix, com si haguéssim de tornar a inventar tot allò que ja se saps des de fa molts anys. Com si obviéssim tot el coneixement acumulat. Com si en una cursa de relleus qui rep el testimoni tornès a la sortida per començar a còrrer. I així és molt difícil canviar res.
No sé si és la formació inicial dels mestres i la manera en que està organitzada i dissenyada. No sé si és la força del sistema que tendeix a reproduir-se. No sé si és la pròpia dificultat que implica l’intent de promoure aprenentatges per a tothom en un format tan tancat. No sé si són les característiques de les persones que triem aquesta professió. Potser hi ha una mica de cada un d’aquests ingredients i d’altres que ni m’he plantejat, però sigui com sigui caldria fer el possible per canviar aquest fenomen de l’aprenentatge lent dels mestres.
Per part meva m’he embrancat en un petit projecte, que pot fer-se gran, el seminari de transició per a mestres novells. Des l’ICE de la UAB intentem posar en marxa aquest curs un espai de reflexió sobre la pràctica amb mestres que estan en els seus primers anys de docència i jo soc l’encarregat de coordinar-lo, així que si sou novells o coneixeu mestres en aquesta situació a la vostra escola que puguin tenir ganes de participar del seminari, ja ho sabeu, digueu-m’ho. És tracta d’una proposta gratuïta i que certifica com una formació del Departament d’Educació.
De moment us deixo amb una carta a un professor novell escrita per un gran professor, l’Anton Aubanell, quan ell es va jubilar uns mesos enrere. En les poques estones que he pogut compartir amb ell m’ha semblat un professor, un mestre, tan espectacular que no vull deixar de compartir les seves reflexions amb vosaltres. Tot i que aquí surt la meva ànima pessimista que sempre hi és per dir-me que només llegint un text, encara que estigui ple de veritats i escrit per un gran, poc s’aprèn. Que allò llegit es connecti amb experiència personal viscuda i ajudi a treure conclusions i provar altres coses és l’esperança, però aquest de l’esperança és segur tema per a un altre post…
Pensar l'aula que pensa 