L’altre dia vaig llegir aquest twit que ja veieu que té no pocs retwits i comentaris i just venia de pocparticipar en una conversa on alguns amics i coneguts malparlaven de les innovacions a l’escola dels seus fills.
Aquest tema està sobre la taula. A aquella percepció social negativa sobre els mestres per les moltes vacances i la bona vida, ara s’hi afegeix una de concreta cap a tot el que soni a renovació.
Podem liquidar-ho amb allò de “Com d’atrevida és la ignorància” i quedar-nos tan amples.
Jo, en canvi, últimament prefereixo ser conscient que hi ha alguna cosa més.
A veure, si vas al metge i t’han d’operar no deixaràs que et facin “lodetotalavida” si saps que hi ha tècniques molt menys invasives, més precises i de més fàcil recuperació, però no és menys cert que, a no ser que no tinguis més remei, no deixaràs que t’apliquin un mètode experimental sense gaire resultats o que només aplica aquell metge que se l’ha inventat.
Voleu un altre exemple de fora de l’educació, absurd, però efectiu? Si porteu un nou entrenador a qualsevol equip important de qualsevol esport que diu que té mètodes innovadors d’entrenament, preparació física i estratègia quan l’equip feia temps que no guanyava res, tothom aplaudirà. Però si passen els mesos i l’equip no sols no guanya sinó que ni empata i, a més, tothom té la sensació que els jugadors no fan gaire res als entrenaments, començaran a aixecar-se veus que demanen els vells mètodes de “sargentochusquero”. Quatre crits a temps i més flexions.
Alguna cosa més que la ignorància de qui critica. Crec que hem d’acceptar i reconèixer que en tot això de la innovació s’estan venent no poques quantitats de fum. Cal poder diferenciar el gra de la palla. Així, d’urgència se m’acudeixen cinc idees:
En primer lloc els vells mètodes que arrosseguem de l’escola instructiva fa molts anys que ha quedat en evidència que no generen aprenentatges de fons més enllà d’ensinistrar als aprenents, als que col·laboren, a ser obedients i a respondre exercicis de reproducció. No han ajudat mai a desenvolupar la creativitat de les persones, a donar eines per ser capaç de fer quelcom nou. Les persones creatives ho han estat, tot i l’escola. Per tant, podem dir amb seguretat que tornar, o mantenir en molts casos, aquests mètodes fonamentats en obeir, repetir i memoritzar no té cap sentit. Ara bé, cal fer-ho amb arguments i amb dades. Cal evidenciar que tot allò que suposadament vam aprendre a l’escola “oldschool” no ho sabem gaire en realitat i que, a més va ser a costa de deixar molts a un costat.
En segon lloc hem de poder recolzar clarament les innovacions o canvis que apliquem a les nostres escoles en estudis seriosos, en arguments i en dades. No només en percepcions.
En tercer lloc hem de poder demostrar en termes d’aprenentatges la idoneïtat de les nostres pràctiques. Aprenen més infants i aprenen més? Només en termes de benestar i llibertat fem curt perquè l’escola obligatòria té la missió principal d’ajudar a formar ciutadans amb les mateixes oportunitats. A l’escola hem d’afavorir les circumstàncies perquè puguin desenvolupar el seu pensament i les seves competències. Dit més planer, hi han d’aprendre moltes coses.
En quart lloc hem d’atrevir-nos a no donar-ho tot per bo. No tots els canvis són per millorar.
En cinquè lloc hem d’entendre que les famílies tinguin por que els seus fills i filles surtin de l’escola sense saber fer l’O amb un canuto. No podem demanar confiança cega. No és una qüestió de fe. Les famílies han de veure, han d’entendre, han de poder preguntar, dubtar i queixar-se.
Som molts els qui estem convençuts que ens cal una escola orientada pels principis sobre com s’aprèn, que fa anys que són sobre la taula i que no són cap cosa de l’altre món (Cal tenir un motiu per aprendre una cosa, s’aprèn dels altres i amb els altres, cal ser capaç d’avaluar-se per poder aprendre, aprendre vol dir canviar el que pensem, aprenem per respondre a preguntes que ens fem, aprenem fent i pensant sobre el que fem,…). Doncs tots els docents i parents que formen part d’aquest club necessitem posar-nos les piles per promoure una bona transformació educativa i per saber-la defensar socialment.
En cas contrari els riscos són diversos:
- Generar més desigualtat entre els infants que poden rebre fora de l’escola allò que aquesta no li dona i els que no poden.
- Engreixar les arques d’acadèmies, gabinets i editorials de tot tipus dedicats a diagnosticar trastorns, endarreriments i mancances i a proposar mètodes infal·libles per suplir el que no fa l’escola.
- Revalorar pràctiques i mètodes educatius que no han servit mai, ni abans ni ara.
- Donar ales al món educatiu a una espècie de ni masclisme ni feminisme amb els models d’aprenentatge, tan absurd com l’original que pretén posar al mateix nivell l’escola decimonònica i l’actual. Allò de “tots els extrems són dolents”. Nooo!! L’extrema salut no és dolenta, l’extrema justícia tampoc, ni l’extrem respecte, ni tants extrems que són oposició a la barbàrie.
- Contribuir a desacreditar les bones idees educatives per una mala praxi que les ridiculitza (educació per la pau, per la igualtat, per la justícia, per la cooperació…).
- Donar excusa als que defensen, dins i fora, que res canviï per mandra a pensar una mica o per desig de mantenir l’statuquo.
En definitiva, siguem seriosos amb l’educació. Els experiments els han de protagonitzar els nens i les nenes per donar resposta a bones preguntes, no hem de fer-los nosaltres amb ells i elles. Ara bé, seriosos no vol dir ni rígids, ni porucs, ni avorrits, tot i que aquest text potser ho és una mica això últim, però això d’avorrir o divertir és segur tema per a un altre post…
Pensar l'aula que pensa 