Doncs sí, ja tenim aquí el final del primer trimestre, ves qui ho diria. Són aquestes, unes dates assenyalades al calendari pel seu caràcter entranyable i tradicional on ens reunim tots en harmonia al voltant de la taula en JUNTA D’AVALUACIOOOOOÓ!!
Sí, amics i amigues, venen moments d’avaluacions, qualificacions, reunions, informes i notes. Per molt que la terminologia no hagi parat de variar, encara que hàgim ampliat el concepte d’avaluació, tot i que hàgim omplert les nostres escoles i instituts d’instruments per a l’autoavaluació (sovint creant més problemes que solucions) i per bé que ens omplim la boca de qualificatius per acompanyar a l’avaluació com continuada, reguladora, formativa, formadora, ara ens enfrontem al moment en que tothom espera que diguem si cada un dels nostres alumnes van bé o no van bé.
Arribats a aquest punt de la pel·lícula la creativitat desfermada de la professió ens ha portat a un punt de dispersió i desorientació prou important de manera que moltes mares i molts pares, després de rebre informes que sobrepassen la desena de pàgines i haver mantingut una reunió amb el tutor es queden amb la intriga de saber si el seu fill va bé o no va bé.
Fa 30 anys (ja ben enrere l’escola franquista) existia un butlletí de notes igual per a qualsevol escola de qualsevol racó d’Espanya, que es mantenia invariable de generació en generació en que es graduava des del poc utilitzat MD (muy deficiente, encara que en guasa dèiem muy deportivo) al Sobresaliente el que cada alumne havia aconseguit en cadascuna de les matèries. O amb una puntuació numèrica entre l’1 al 10 en el cas del batxillerat. Sovint utilitzat el color vermell per aquelles qualificacions corresponents a un suspès per fer encara més senzilla la transmissió de la informació. Aprova? Sí o no. En aquest temps hem passat a que cada escola (o fins i tot cada mestre) redacti un informe de característiques diferents i que es va canviant curs rere curs, pel que obliga l’administració o pel que anem decidint els propis mestres, sempre amb ànim de millora uns i altres.
En unes escoles es fan dos informes i en altres tres. En unes escoles s’informa de qüestions de caràcter i personalitat en un moment i d’aprenentatges en un altre. Alguns centres fan que els alumnes elaborin els seus propis informes i altres que també hi col·laborin les famílies. En alguns casos es redacta cada informe de forma personalitzada, en altres es parteix de frases pre elaborades dins el claustre que es trien i combinen i en alguns es fan servir frases que algun profe enrotllat comparteix per les xarxes socials. En alguns informes s’adjunten les qualificacions a l’antiga que, evidentment, invaliden tot el rotllo anterior i en altres és impossible intuir quina és la qualificació que inevitablement existeix. Algunes escoles fan servir un llenguatge tret directament del currículum publicat sense pensar en que les famílies no tenen perquè entendre el mateix que entenem nosaltres, mentre altres simplifiquen tant el llenguatge que no poden donar la informació que tenen. Alguns utilitzen apps i altres documents de text llarguíssims, fins i tot amb còmic sans en alguns casos.
No ho sé, entre poc i massa. Teniu familiars, amics o coneguts amb fills a l’escola? Si és així ja sabreu com de despistats van en general sobre això que us estic comentant. I si no ho sabeu és perquè potser no heu tret el tema. O potser és que tenen sort i estan totalment en sintonia amb allò que els hi ofereix l’escola dels seus fills, però em sembla que no és el més estès.
Deixem una mica de banda el concepte avaluació i tot el que significa que no són poques coses (ja en vaig parlar una mica aquí, però tinc pendent fer-ho una mica més a fons), i centrem-nos en l’informe a les famílies. Què puc recomanar jo després d’uns quants anys exercint i cometent totes les errades que hagi pogut comentar ens els paràgrafs anteriors i després d’uns quants anys reflexionant també, però des del meu paper a l’ICE?
El primer seria anar a l’origen. Què vol dir informe? Exposició ordenada sobre un afer, l’estat d’una qüestió, etc. Informacions sobre una persona (DIEC). És a dir, informe ve d’informar, és per informar. En el cas de l’escola, nosaltres tenim al nostre càrrec uns nens durant 25 hores a la setmana amb la missió que desenvolupin uns determinats aprenentatges i la seva família que no hi és espera que nosaltres, els professionals, els mantinguem informats sobre com va aquest procés. Com tot text, doncs, té un emissor, un destinatari i un motiu i no podem oblidar, nosaltres els emissors, quin és el motiu i quins són els receptors.
En segon lloc ens pot anar bé pensar que les 143 hores restants de la setmana els infants no estan amb nosaltres i que per tant potser la informació que tenim és incompleta o esbiaixada ja que prové de contextos molt iguals i específics, fins i tot en molts casos artificials. Els infants no actuen sovint amb naturalitat sinó segons el que creuen haver entès que esperem d’ells. Si recordem això veurem que també ens pot anar bé escoltar, rebre informació o més aviat intercanviar informació, amb les famílies per suposat, però també amb monitors de menjador o amb altres professional al nostre abast. Ara bé, no confonguem les coses, la informació sobre el que passa a l’escola l’hem de donar nosaltres, és la nostra responsabilitat.
Quan ens expressem, per molt que estudiem amb detall els termes a utilitzar, sempre és important assegurar-nos que compartim els significats. Tothom sabia què volia dir Insuficient, però si no volem caure en aquestes simplificacions i transmetre idees més complexes caldrà negociar el significat d’allò que diem i això serà més factible en una situació comunicativa d’intercanvi, una conversa que no pas en un text d’una sola direcció. Potser cal acabar de redactar l’informe després de la reunió incorporant allò parlat.
Un altre punt important és no perdre de vista que si el protagonista de tot procés d’aprenentatge és l’aprenent, si volem que la nostra informació impacti en l’aprenentatge cal compartir-la amb l’aprenent. Caldrà trobar la manera de fer-ho segons l’edat i les característiques de l’aprenent, però no delegar aquesta funció en els pares.
Per últim, ens aniria bé no perdre de vista que si bé informar del que passa o del que nosaltres veiem és molt important en qualsevol procés d’avaluació, igualment ho és prendre decisions al respecte. El procés d’informar no es pot quedar en deixar constància del que veiem, cal acordar i decidim què farem al respecte. L’informe, en educació, no hauria de ser el final de res sinó una nova empenta.
En definitiva, quina seria la meva aportació sobre els informes?
- Informe ve d’informar.
- S’informa millor en una reunió encara que facilitem posteriorment un text escrit.
- No posseïm tota la informació. Cal informar i també escoltar.
- Incloure a l’aprenent
- Sortir de la reunió i l’informe amb acords i decisions
Algú de vosaltres estarà pensant sí, sí, però després hem d’entrar a l’esfera i omplir tot de quadrets sobre els que no tenim ni idea i tot es redueix a una nota i he de dir que aquest és segur tema per a un altre post…
Pensar l'aula que pensa 