Saló de l’Emprenyament!

Fumant poc, com era el meu cas, deixar-ho és qüestió de trencar amb la rutina. Tens el costum de fumar-te un després de dinar o de sopar, però un dia no ho fas per qualsevol motiu i el següent tampoc i… finalment resulta que no ho trobes a faltar. Això és el que em passa a mi amb això d’escriure un post cada setmana. Me’n salto un perquè tinc molta feina aquell dia, me’n salto un altre perquè cau en festiu i quan me n’adono caic en que no ho trobo a faltar, no ho necessito i dubto que tingui cap utilitat.

És evident que escriure aquests post no te cap utilitat clara i que no són necessaris ni per la meva feina ni per la meva vida personal, però no és menys cert que les idees sobre les que escriure no paren d’assaltar-me. De fet, no només m’assalten a mi sinó que fins i tot assalten als qui m’envolten. Dissabte la meva filla gran, davant de l’estand de l’exercit al saló de l’ensenyament, em va dir “t’hi jugues deu euros a que endevino el tema del proper l’aula que pensa?”. Em coneix tant que s’avança als meus pensaments perquè la veritat és que no pensava en absolut escriure sobre allò i li vaig fer una llista dels tres propers post que tenia pensats, tots sobre situacions d’aprenentatge. Res a veure. Però al final li hauré de donar els 10€ perquè estic escrivint sobre el saló (no sé si això podria ser una profecia auto complida indirectament o simplement que em deixo influir massa per la meva filla…).

No escriuré concretament sobre la presència de l’exercit que em sembla una burrada, però no deixen de ser una institució que oferta estudis “professionals” (matarife?) i superiors. Escriuré sobre una burrada més gran perquè afecta a l’educació en el seu conjunt.

Després de pagar per entrar (la meva filla), fer cues als estands d’universitats i altres entitats, recollir fulletons a tot color i totebags a tuttiplen va sortir d’allà dient-me “llavors les coses no canvien, els que són rics són els mateixos que sempre continuaran sent-ho”. Efectivament. Després d’escoltar això i veure’m empès a “treure-li del cap segons quines il·lusions” em va començar a pujar una ràbia extraordinària i en poca estona estava tant de mal humor que només em venia al cap d’anar a comprar bidons de benzina i començar a cremar coses.

Per exemple, estudiar Odontologia (qui voldria? Doncs es veu que sí) A Catalunya, la UB és l’única universitat pública que oferta aquests estudis i aquest any la nota per accedir-hi ha estat d’un 12,594 (sobre 14!). El preu de la matrícula és de uns 1700€. I si treus un 12,58? Pots intentar entrar a la UIC. Allà la matrícula del primer curs passa els 15.000€ (hi ha famílies que no els cobren en tot un any!) Mmm també està la UVic. Nosaltres tenim vocació d’universitat pública, diuen, però no rebem finançament de la Generalitat, així que… 13.000€. Quina hòstia en tota la cara quan penses als 14 anys que vius en un país on existeix la igualtat d’oportunitats o alguna cosa mínimament semblant i que els bons estudiants poden estudiar el que vulguin, la cultura de l’esforç i tota aquesta martingala. Si treus una mitjana de 12,5 no ets excel·lent, ni bon estudiant ni t’has esforçat prou. A no ser que siguis d’una família de pasta perquè llavors tot això no té la més mínima importància.

Buenu, buenu, no ens posem les mans al cap. Ara hi ha una xerrada sobre les beques. Deixem  de banda que les fa un senyor que sembla estar venent un set de 10 ganivets japonesos amb un afilador de regal a les portes dels encants vells. Fixem-nos en que per cobrar totes les parts que componen la beca general la teva família ha d’ingressar menys de 21.000€ (quatre membres) a l’any. Si treballen els dos progenitors haurien de cobrar per sota del salari mínim per no superar aquest llindar. Potser dic una bogeria si explico que becant per sota d’aquest llindar l’estat ajuda a molt poques persones que vulguin estudiar. De fet, no hauríem de permetre que hi hagi famílies que visquin per sota d’aquest llindar (sé que n’hi ha moltes, però no ens anem del tema). Atenció, no ens alterem, si només volem que la beca ens cobreixi la matrícula el llindar d’ingressos es situa per sobre dels 38.000 € Ah, val, aquí estaríem atenent a més persones (a una parella de funcionaris que no es pot permetre aquestes matrícules, no, però val). Sí, sí, si no superes aquests ingressos et paguen la matrícula universitària d’odontologia (o el que vulguis estudiar). Et paguen el preu públic de la matrícula. És a dir que si no treus la nota estratosfèrica et bequen 1.700 i tu has de pagar 15.000. Toca’t els ous!

És per cremar coses o no?

Bé, no ens desanimem que encara falta temps per això i potser en aquests anys fan pública la UVic, obren graus a la UAB, augmenten les places o les partides pressupostàries per a beques.

I fer un trimestre de la secundària a un altre país acollit per una família i assistint a un institut públic? Pot ser una manera molt bona d’aprendre veritablement l’anglès o el francès, a més d’obrir-te la ment i oferir-te oportunitats. No serà tan car… 10.000€. Un trimestre. A un centre públic.

Així doncs, qui aprèn idiomes, qui pot permetre’s conèixer altres cultures, veure opcions, estudiar carreres amb possibilitats. Algú de classe treballadora podrà fer-ho amb tot el seu esforç i el de la família i si hi ha sort, amb alguna beca, però els de la classe dirigent i poderosa, tots i totes, sense excepció.

Clar que, tornant al principi, pots entrar a l’exercit, fer-te amb una professió respectada, accedir a estudis superiors i tenir un uniforme amb moltes xapes i cordons, tot i que els de la classe dirigent també aquí tenen privilegis. Clar que la teva feina en el fons seria matar gent, directa o indirectament, però aquest inconvenient moral és segur tema per a un altre post…