Ahir vaig obrir el mòbil i vaig mirar els missatges de whatsapp. Sí, i què? Doncs que no ho feia des del 12 d’agost, convertint-me així en l’”home que va estar més d’un mes sense utilitzar el mòbil”. Aquell dia vaig llençar, en perfecta paràbola, el meu dispositiu al brau Mar Cantàbric.
Podria explicar que va ser un acte antisistema, en pro de la llibertat, desfent-me de les capitalistes cadenes que, com va deixar dit Rosa de Luxemburg (diuen), no nota aquell que no ens mou. Un acte una mica hippies naïf, una mica punk. Podria explicar-ho així, però no, va ser un acte simplement de maldestre, de torpe que deia el meu pare.
Soc una mica romàntic i no puc deixar de pensar en “Flotante de David Weisner”, però la realitat és una mica menys dolça.
La paràbola que (crec) va descriure el meu mòbil, sumada a la meva decisió de no tenir pressa i a la incompetència una empresa de missatgeria m’han dut a no tenir telèfon mòbil durant tots aquests dies i, només la impossibilitat d’accedir al meu compte laboral sense la doble verificació al sms m’han fet accedir a acceptar provisionalment un terminal en préstec. Es tracta del telèfon d’un bon amic que ens va deixar fa uns mesos i que la seva companya, també amiga, m’havia ofert ja fa uns dies.
Avui no vull parlar de les emocions que m’està provocant utilitzar el seu telèfon. Tot just el vaig obrir ahir al vespre. Sí puc parlar de les sensacions d’aquest mes sense mòbil.
Després d’uns primers dies de síndrome d’abstinència, arribes a una fase en que vius bé, vius millor i penses que, en realitat, no el necessites. A continuació te n’adones que no pots viure sense ell si no estàs disposat a enfrontar-te contínuament a bucles irresolubles i a tota una societat que compta que tens el mòbil a la butxaca i contínuament connectat o una bona secretària o secretari que ho facin per tu. No pots validar transferències ni moviments bancaris (a l’ordinador pots operar fins que et demana la verificació per sms), no pots saber quan la teva filla ha tingut una incidència a l’institut, no pots notificar una demanda als serveis de la feina, no pots rebre avisos de l’empresa de missatgeria que t’ha de portar el mòbil nou, no pots saber si les plaques solars van produint, no pots donar més temps al telèfon de la teva filla ni pots fer moltes altres coses d’importància variable o tens moltes dificultats per fer-les.
En obrir el mòbil després de tants dies tampoc m’esperava res espectacular. Bé, potser els missatges d’alguns amics amb els que mantinc el contacte a través de les xarxes, però els m’havien trobat a faltar, m’havien buscat per altres mitjans.
En resum, està molt bé, però molt, viure sense la dependència personal de l’aparatet, però arribats al punt de connectivitat actual és inviable fer-ho sense aïllar-se o sense ajut. El que sí que em demostra aquest tràngol és que en podem fer un ús diferent al majoritari i que és beneficiós fer-ho. Sí, i què? (tornareu a dir de nou) A què treu cap explicar tot això en un blog d’educació.
Doncs sí, aquests dies estem escoltant a parlar molt sobre els mòbils a les aules i les prohibicions a alguns instituts amb l’inici de curs. El professor David Bueno en parlava l’altre dia d’una manera molt assenyada al 3/24 en una entrevista que, tot i ser només de 15 minuts, recull les idees principals que crec que hauríem de tenir presents.
Jo, com a mestre de primària estic convençut que el que no podem fer de cap de les maneres si ens preocupa l’ús del mòbil que fan els adolescents és ser un model tan nefast des de les aules i fora d’elles. A tot arreu veus mestres (vaig a moltes aules) amb el seu mòbil penjant del coll o a la butxaca contínuament en ús, sovint amb la coartada de fer fotos per “documentar”, però també molt sovint havent passat la pantalla de necessitar una coartada. Si els nostres infants veuen contínuament a casa el mòbil a les mans d’adults i germans grans i a classe veuen que la seva mestra actua de la mateixa manera com volem aconseguir que entenguin que els hi prohibim a l’institut quan ens genera problemes de conducta que no sabem gestionar?
Ensenyem molt més pel que fem que pel que diem i per això vull proposar-vos que tornem enrere i recuperem l’hàbit de deixar el mòbil, sense so, a la bossa o al calaix en entrar a classe. És una mesura petita, però d’un impacte molt gran. Us ho proposo ara que he passat un mes sense consultar el telèfon contínuament i he comprovat que és possible. En el cas dels docents, durant la feina, a més de ser possible és una obligació moral al meu entendre.
Ah, i la coartada de les fotos i la documentació no cola. Per 70€ teniu càmeres digitals que poden estar a la classe a l’abast d’alumnes i docents per fer les fotos que calgui. Fins i tot poden sortir per 0€ perquè la gent les té arraconades a casa. I, en no estar connectades a internet ens treuen del perill de la immediatesa de penjar-les.
En definitiva, si volem mòbils fora de les aules, el primer que ha de sortir és el del docent. Crec. Podríem parlar també d’altres dispositius digitals sobreutilitzats per coses que no caldria, però és tot un tema, tema per a un altre post…
Pensar l'aula que pensa 
Deixa un comentari