L’Espinàs a la meva escola

Ahir vam saber de la mort de Josep Maria Espinàs. Li vaig sentir dir en una entrevista que el que més li agradava de fer una columna diària era que l’obligava a tenir una idea, petita o gran, cada dia. M’encanta i és el motiu principal pel que faig aquests articles educatius, per obligar-me a tenir idees. Vagi per davant que aquesta columna, que els últims anys havia estat a El Periódico, ha estat el meu principal contacte amb l’obra de Josep Maria Espinàs. Potser hauria d’haver llegit algun dels seus més de 90 llibres, però no. De fet, com ell mateix va dir “Després de tantes suors que he passat fent llibres i llibres i llibres, el meu text més internacional és l’himne del Barça. Mira, és divertit!” Doncs sí, així van les coses en aquest món esbojarrat, segur que tampoc Albert Einstein devia pensar que seria recordat i identificat amb aquella foto ensenyant la llengua el dia del seu setanta-dosè aniversari, encara que diuen que de seguida li va agradar per la imatge de professor boig que li donava.

Així doncs, quina és la meva idea d’avui, al fil de la mort de Josep Maria Espinàs? Avui, coneguts i amics seus (i també polítics obligats a dir-ne alguna cosa) van glossant la seva figura i obra per ràdios i programes televisius. Parlen dels Setze Jutges, no dels que mengen fetge, no, dels que cantaven a l’època de la transició. Parlen dels ja comentats articles diaris, primer a l’Avui i després a El Periódico. Parlen de les seves novel·les, de l’editorial La Campana, dels llibres de divulgació, dels premis i reconeixements rebuts i de la seva defensa del Català. Però a mi m’ha cridat l’atenció la quantitat de llibres de viatges que va escriure, concretament la sèrie A peu que inclou llibres on fa de cronista de la vida de les persones a diferents indrets de Catalunya i de la resta d’Espanya. Es preocupava de coses i persones normals i, en preocupar-se, les elevava a la categoria d’especials.

M’ha cridat l’atenció aquesta manera de viatjar, a peu i amb la intenció de captar allò que passa pel camí més enllà de que jo hi sigui. I m’ha cridat l’atenció perquè m’ha fet pensar, pensar en com viatgem molt sovint de manera que no percebem el que realment passa al lloc on som. Què fan les persones amb qui ens creuem? Aquelles que ens atenen o que fan funcionar el que utilitzem. Les que fan possible el nostre viatge i les que no hi tenen res a veure. Les que necessiten que fem el viatge i aquelles a les que els hi és indiferent o directament els molesta. Les que ens trobem en grans viatges i les que conviuen en els nostres desplaçaments habituals. I, concretament, les escoles com viatgem? A les nostres sortides a museus, al mercat o de colònies. Doncs igual, no? Anem, fem l’activitat i tornem. Sense gaire interacció.

Aquí és on neix justament la meva proposta. Per què no ens plantegem a la nostra propera sortida que els nens i nenes hagin de fer de cronistes? En un primer moment que ho facin com puguin, com els hi vingui al cap. Que preguntin a la monitora de l’activitat com es diu, com és que fa aquesta feina? Quan de temps fa? Què ha estudiat? Què és el que més li agrada i què li molesta? Potser a la persona de seguretat? Potser a la persona que seu al costat al metro, potser al conductor de l’autocar o a la dona de la neteja… Després quan a classe comentem els resultats podem trobar maneres de millorar la feina per a la propera sortida, la propera missió. La principal feina és aconseguir que entenguin l’intangible d’allò que es proposa. El to humil i proper. Hem de fugir de generar una horda de 50 nens cosint a preguntes de cop al pobre guàrdia de seguretat que preferiria estar vigilant a les cotxeres de la Renfe una nit de graffitis. Un nen que s’apropa al conductor d’autobús mentre aquest espera en els minuts previs a que vingui tothom. Un nen que li demana a la dona de la neteja per llençar un paper i aprofita per establir una petita conversa. L’altra que es queda amb la monitora del museu en el moment que ha deixat uns minuts per anar al lavabo. Establir comunicació veritable, no una feina escolar, una tasca a la que posar un vist. Per aconseguir-ho podem començar per fer la proposta a un grup reduït de voluntaris de la classe (no cal que tothom faci el mateix al mateix temps i sempre). Un cop que ho hàgim començat i per ampliar-ho podem fer que a cada sortida ho facin alumnes diferents, cinc o sis. I a les colònies que estem més dies, pot haver oportunitats per a tothom i per a fer-ho més ampli i interessant.

Us agrada la idea? Jo crec que pot donar molt de si. Pot ser una bona oportunitat per parlar de feines que no coneixen i de les que coneixen, per donar més valor als altres, al que fan, a tot el que necessitem per viure i que no acostumem a tenir present. Pot ajudar-nos a aconseguir que els nostres alumnes vagin d’una altra manera pel món, amb els ulls més oberts i omplint-se més de tot allò que passa, vivint molt més els seus viatges presents i futurs. Pot promoure la necessitat d’escriure i de fer-ho bé, pot ser el motiu que alguns nenes i nenes necessitaven en aquest sentit. Pot ajudar-nos al desenvolupament d’algunes competències de coneixement del medi i algunes de transversals.

A mi m’agradaria moltíssim que algú de vosaltres s’atrevís a provar-ho. Si és així feu-me arribar algun resultat, alguna pista, algun comentari. És que forçar-se a tenir una petita idea cada setmana és un exercici intel·lectual molt interessant, però si saps que alguna d’aquestes idees serveix d’alguna cosa a algú, llavors l’exercici és molt més motivador, clar que això de la motivació, ni que sigui la meva, és segur tema per a un altre post…