Aquest passat dilluns al Telenotícies plantejaven textualment això:
La cimera del clima COP27 ha arrencat amb la presentació de l’informe provisional de l’Organització Meteorològica Mundial per al 2022, que apunta que els últims vuit anys han estat els més calorosos des que hi ha registres. En concret, des de mitjans del segle XX, el món s’ha escalfat 1,2 ºC, unes xifres que a Catalunya són pitjors: 1,8 ºC. L’informe també conclou que si les polítiques actuals continuen, a finals de segle la temperatura global haurà augmentat 2,7 graus respecte de l’època preindustrial, i s’haurà superat la línia vermella de l’1,5 ºC establerta pels experts de l’ONU. Pel que fa al nivell del mar, segons l’escenari més optimista, a finals de segle, serà 30 centímetres més alt. Però en el pitjor dels escenaris, amb emissions creixents i descontrolades, pujaria prop de 2 metres. La riba sud del Mediterrani és una de les àrees on el procés és més ràpid, i precisament a Egipte, on se celebra la cimera, el nivell del mar pot arribar a pujar més de 80 centímetres.
Jo dinava amb la meva filla de 14 anys que va dir, mentre veia la foto dels que figura que són poderosos amb les seves corbates,: “no cal que ens aviseu més, ja ho sabem. Volem solucions”
I just després llegia aquest article del mestre i psicopedagog Joan M Girona (us el recomano) que planteja la necessitat d’un compromís ètic dels mestres davant la situació i, entre altres coses, diu que molts infants i joves estan aterrits per la situació climàtica. Tenen la impressió que tot se’n va a norris i que no poden fer res per evitar-ho. Fatalisme i impotència. Afegeixo jo que altres es donen la culpa del que passa: “clar, com que portem paper de plata amb els bocates” o la donen als seus iguals o familiars adults: “si no deixeu de menjar carn acabarem amb el planeta”. I alguns, pocs, intenten cridar l’atenció amb actes més aviat simbòlics i poc connectats amb les arrels del problema.
El que expressava la meva filla és que estan (estem) començant a agafar mania a que ens diguin com de xungo està tot i més que es posarà si no es prenen unes mesures que nosaltres no podem prendre directament. És una mania cap a l’altra banda de la tele en que es posa al mateix sac a científics que alerten, polítics que discuteixen, poderosos que no volen deixar de ser-ho i periodistes que ho expliquen. Ells ens diuen que tot està malament, però no fan res més que empitjorar-ho. El que tenen en comú tots aquests “ells” és que són adults, són vells i això pot portar a una equivocació fatal. Pensar que és un problema generacional. Pensar que els de la generació dels seus pares, que els seus pares, ho han fet tot del cagar i que la seva generació ho farà bé. Com si dels vells no hi hagi hagut, hi hagi encara avui, persones que han evidenciat el problema, han proposat solucions alternatives i han lluitat per fer-les possibles. I com si els fills joves dels poderosos del món que ens porten a la catàstrofe no hagin de continuar fent el que han fet i fan els seus pares.
Per tant, totalment d’acord amb en Joan M. Girona, hem d’educar i educar-nos per defensar el medi ambient i assegurar el futur de les noves generacions, que no visquin l’infern que es preveu si tot continua igual. Això vol dir ajudar a entendre el que passa, perquè passa i per qui passa, a analitzar les alternatives que es proposen que són contraposades, a no culpabilitzar-nos del canvi climàtic per comprar un phoskitos amb bossa de plàstic i a no veure-ho com una guerra generacional. Però també cal educar en l’esperança. No una esperança boba acrítica. Cal apel·lar al coratge per guanyar-nos el dret a tenir esperança. Cal pensar que si ens impliquem, si proposem, si fem, si lluitem, és lícit que tinguem esperança. Si fem tot això és justament perquè tenim esperança que pugui servir per evitar allò de que ens avisen els científics, científics que hem d’ajudar a que els nostres alumnes separin del sac dels polítics i els poderosos.
Hem de fer-ho també a l’escola. Cal fer-ho amb el nou currículum o amb l’anterior, amb vectors o fletxes, ods o sdo (és “desenvolupament sostenible” un oxímoron??) Perquè allò realment important, ara i sempre, està per sobre de currículums i normatives. Com les condicions de vida dels infants i joves que tenim davant. Per això forma part del compromís ètic dels docents abordar la qüestió de l’emergència climàtica. Ara bé, com que la majoria no sabem prou sobre la qüestió, el primer que hem de fer és informar-nos i formar-nos amb una mica de serietat. No podem entrar a l’aula, donar la paraula als alumnes, anar moderant i acabar buscant informació al google i fent un mural. És important tractar el tema amb serietat si no volem contribuir al desemparament dels infants. No podem desenvolupar el pensament crític sense coneixements, sense prou comprensió dels fenòmens i les actuacions sobre els que pretenem ser crítics. Ni nosaltres ni els alumnes. Mireu si no el cas del Monòxid de dihidrògen.
El monóxido de dihidrógeno en condiciones normales es una sustancia incolora, prácticamente insípida y sin apenas olor y, sin embargo es el responsable directa e indirectamente de la muerte de millares de personas cada año. Es una sustancia que se encuentra repartida masivamente por todo el planeta, tanto en estado solido, como en su forma líquida y gaseosa. Todos los seres vivos, incluidos los humanos, estamos expuestos diariamente al monóxido de dihidrógeno en sus diferentes formas. Algunas exposiciones y contactos con esta sustancia pueden provocar efectos adversos para la salud de las personas, incluso la muerte.
En resum què us proposo en referència amb la qüestió de l’emergència climàtica?
- Fer visible la greu situació a l’aula. Sí, està passant. És greu.
- No sobresaturar amb la qüestió. No generem rebuig a voler saber.
- Evitar culpabilitzar als infants o als seus pares. Individualment som poc importants, en negatiu també.
- Fer aflorar les responsabilitats. El senyor Nestle no te la mateixa que jo
- Reconeixer les afectacions. No tothom a la Terra està igualment afectat per la sequera.
- Confrontar les possibles solucions. Tecnooptimisme, decreixement, negació,..
- Abordar les decisions o actuacions necessàries i possibles. No només lamentar-nos i queixar-nos.
- Posar en qüestió la lectura generacional. Ni todo tiempo pasado fue mejor, ni el futur té perquè ser-ho
- Informar-nos i formar-nos. No siguem cunyats.
Cada edat requerirà diferents punts d’aproximació al tema, així com cada moment ens oferirà enllaços o vies d’entrada diferents. En general donarà més bon resultat iniciar per una qüestió concreta, específica i propera (no vol dir propera geogràficament…) Per exemple que la cimera COP27 s’estigui fent on s’està fent i patrocinada per qui la patrocina potser és un tema concret per on començar a parlar. També ho podria ser el tema de que es llencin sopes sobre obres d’art o fins i tot que estiguem a punt de celebrar un mundial de futbol a Qatar, però aquest del mundial és segur tema per a un altre post…
Pensar l'aula que pensa 